Sí, ara ja ha acabat tot i ha acabat com havia de ser, en res. Però
des del passat mes d’agost hem estat a l’aguait de veure què
succeïa. Que la Guàrdia Civil secreta vinga a buscar‐te a casa per
fer‐te declarar uns fets que... bé, com dir‐ho... uns fet en els quals
no tens res a veure!!! No, això no és una experiència molt
satisfactòria. Que el teu expedient d’antecedents penals quede
marcat de per vida tampoc és motiu d’alegria, sobretot i repeteixo,
quan no tens res a veure amb els fets pels quals has hagut d’anar a
declarar, i a sobre, després a esperar un juí!
Aparentment, tot el món sabem què va passar durant les Festes
d’agost de l’any passat (2011) a Tales.... sí, a un poble de menys
de mil habitants, on tots ens coneixem des de sempre. On com en
qualsevol lloc, els veïns poden tenir les seues diferències entre
ells (incloses les ideològiques), però, com a persones civilitzades
que som, amb la paraula, cara a cara, inclús en el pitjor dels casos
podem solucionar‐les sense haver de necessitar un jutge pel mig
que dicte cap sentència.
Per als que no coneguen els fets (aparents): cercaviles
“clandestines” (aquest és l’adjectiu amb el qual s’ha referit certa
gent al simple fet de realitzar una cercavila pel poble el dia que
hauria d’haver sigut el tradicional primer dissabte de festes, i per
les raons que siguen, m’és igual, no va poder ser‐hi); cartells
reivindicatius (que en cap dels casos faltaven al respecte a ningú)
durant la cercavila de disfresses del divendres de festes (existeix
la llibertat d’expressió a l’actual democràcia, no és així?); i per
últim, desmesurats actes vandàlics tals com la realització de
pèssimes pintades en tres parets del poble (entre elles la del banc i
la de la casa de l’actual alcalde), així com la destrossa de
mobiliari del poble (aquest últim fet la veritat és que no el tinc
comprovat amb els meus ulls, a diferència dels altres actes, així
que, tampoc puc concretar massa, però segons he sentit crec que van resultar destrossats els wàters públics del lloc on es realitzen
les orquestres d’estiu).
Aquests són els fets “aparents”... i he remarcat varies voltes ja la
paraula APARENTS. Per què? Perquè aquests són els fets que la
gran majoria del poble coneix. Són els fets que tots hem vist amb
els nostres propis ulls, sense saber però, que hi ha d’altres. La
cosa no va acabar amb aquests fets. La cosa va anar més enllà. Hi
van haver respostes a aquests actes per part dels governants del
poble, i com sempre, paguen justos per pecadors. Perquè sí,
efectivament, el tercer fet descrit, els actes vandàlics, han de ser
castigats. I és en aquest tercer fet dels anteriors esmentats on vaig
a centrar‐me a partir d’ara.
En qualsevol denúncia, ha d’haver‐hi algun tipus de prova per a
denunciar a la persona implicada, no? Pel que sembla, als actes
vandàlics nomenats no hi van haver testimonis directes, la qual
cosa, fa més difícil al denunciant el merescut procés de cerca de
justícia. I la qual cosa també, no vol dir, que es puga acusar a
qualsevol persona indistintament i sense argument. Doncs sí, en
aquest cas, així va ser. I la setmana següent, en acabar les festes,
tres persones del poble van ser buscades per la Guàrdia Civil
secreta i portades a declarar al quarter, acusats (en una denúncia,
des del meu punt de vista després d’haver‐la llegit, prou
desorganitzada en quant a la redacció, sense cap tipus d’ordre i
claredat) entre d’altres coses, apart del vandalisme, d’amenaces
de mort a la família de l’actual alcalde. Sí, seguim a Tales, no ens
hem traslladat als Estats Units ni a l'Afganistan. Segle XXI a
Tales, aquesta és la situació temporo‐espacial dels fets. Tres
persones denunciades per amenaces de mort a un altre veí del
poble. TRES persones, que són tres joves de 20 i 21 anys, entre
ells, el meu germà.
I la situació d’amenaça descrita pel denunciant, per a que tot el
món la conega va ser la següent: divendres de festes a la cercavila
de disfresses, on les penyes del poble es disfressen en conjunt per
a participar al concurs. El tipus de disfressa que cada penya elegeix en aquestes situacions tan se val, des de disfresses
típiques a crítiques de l’actualitat socio‐política del moment. La
penya d’aquests tres joves decideix disfressar‐se de l’exèrcit de
Muamar el Gadafi, militar i polític dictador libi, que durant
aquesta època es trobava arrestat i pendent de juí per presumptes
delits de crims contra la humanitat del poble libi. DOTZE xics,
vestits de militars, amb les cares tapades, amb armes de joguet,
amb la construcció amb cartons del que simulava un tanc de
guerra, posats en situació, jugant al rol de ser soldats, apuntant
amb les “armes” a tota la resta de gent que presenciava la
cercavila. La disfressa aconseguia traslladar-te a la ciutat de
Trípoli. Semblaven de veritat (que és el que es pretén en una
disfressa: sense ser‐ho, semblar reals). I ho van aconseguir. De
fet, van ser els guanyadors del primer premi de disfresses. Premi
atorgat per la Comissió de Festes del poble, formada en aquest
any per l’alcalde i els regidors del PP. Sí, la mateixa persona que
dóna el premi, és la persona que denuncia els fets (que han passat
anteriorment al moment de donar el premi). Hipocresia? No ho
puc entendre.
I ara ja, fiquem la política pel mig. Sí, inevitablement ja estem en
política. En primer lloc, perquè com he dit, TRES persones de
DOTZE en total disfressades, van ser denunciades. Sí, tan sols
tres de dotze. Tres persones específiques elegides
intencionadament? Jo diria que sí. No és casualitat que ma mare
fa uns anys estigués a les llistes del PSOE, o que un altre dels
denunciants fora el fill de l’anterior alcalde del poble, també del
PSOE, o que el tercer denunciat en qüestió, siga nebot d'un dels
regidors de l'ajuntament en l'oposició (també PSOE). Doncs no,
resulta prou evident que no és casualitat.
Respecte a les suposades amenaces de mort, cal dir que hi havien
molts altres testimonis directes durant la cercavila i ningú més va
veure ni va sentir res. Estrany, no?
Afortunadament, i com he dit al principi, tot ha quedat en res. I si
des d’un principi tots haguérem sigut persones racionals, tots aquests mesos d’incertesa per als acusats i les seues famílies no
hagueren estat necessaris. Però bé, ja se sap que el qui té la paella
pel mànec fa anar l’oli allà on vol. Només espere que la gent
sàpiga jutjar els fets, sense tindre en compte cap ideologia, i sense
vores influenciats per ningú més que el seu propi criteri.
Amb aquest escrit la meua única intenció és informativa. Si en
poc de temps ve la secreta a buscar‐me, també vos ho faré saber.
Miriam Navarro i Serrano.
Veïna de Tales
