EL QUI TÉ LA PAELLA PEL MÀNEC FA ANAR L’OLI ALLÀ ON VOL.

Sí, ara ja ha acabat tot i ha acabat com havia de ser, en res. Però des del passat mes d’agost hem estat a l’aguait de veure què succeïa. Que la Guàrdia Civil secreta vinga a buscar‐te a casa per fer‐te declarar uns fets que... bé, com dir‐ho... uns fet en els quals no tens res a veure!!! No, això no és una experiència molt satisfactòria. Que el teu expedient d’antecedents penals quede marcat de per vida tampoc és motiu d’alegria, sobretot i repeteixo, quan no tens res a veure amb els fets pels quals has hagut d’anar a declarar, i a sobre, després a esperar un juí!

Aparentment, tot el món sabem què va passar durant les Festes d’agost de l’any passat (2011) a Tales.... sí, a un poble de menys de mil habitants, on tots ens coneixem des de sempre. On com en qualsevol lloc, els veïns poden tenir les seues diferències entre ells (incloses les ideològiques), però, com a persones civilitzades que som, amb la paraula, cara a cara, inclús en el pitjor dels casos podem solucionar‐les sense haver de necessitar un jutge pel mig que dicte cap sentència.

Per als que no coneguen els fets (aparents): cercaviles “clandestines” (aquest és l’adjectiu amb el qual s’ha referit certa gent al simple fet de realitzar una cercavila pel poble el dia que hauria d’haver sigut el tradicional primer dissabte de festes, i per les raons que siguen, m’és igual, no va poder ser‐hi); cartells reivindicatius (que en cap dels casos faltaven al respecte a ningú) durant la cercavila de disfresses del divendres de festes (existeix la llibertat d’expressió a l’actual democràcia, no és així?); i per últim, desmesurats actes vandàlics tals com la realització de pèssimes pintades en tres parets del poble (entre elles la del banc i la de la casa de l’actual alcalde), així com la destrossa de mobiliari del poble (aquest últim fet la veritat és que no el tinc comprovat amb els meus ulls, a diferència dels altres actes, així que, tampoc puc concretar massa, però segons he sentit crec que van resultar destrossats els wàters públics del lloc on es realitzen les orquestres d’estiu).

Aquests són els fets “aparents”... i he remarcat varies voltes ja la paraula APARENTS. Per què? Perquè aquests són els fets que la gran majoria del poble coneix. Són els fets que tots hem vist amb els nostres propis ulls, sense saber però, que hi ha d’altres. La cosa no va acabar amb aquests fets. La cosa va anar més enllà. Hi van haver respostes a aquests actes per part dels governants del poble, i com sempre, paguen justos per pecadors. Perquè sí, efectivament, el tercer fet descrit, els actes vandàlics, han de ser castigats. I és en aquest tercer fet dels anteriors esmentats on vaig a centrar‐me a partir d’ara.

En qualsevol denúncia, ha d’haver‐hi algun tipus de prova per a denunciar a la persona implicada, no? Pel que sembla, als actes vandàlics nomenats no hi van haver testimonis directes, la qual cosa, fa més difícil al denunciant el merescut procés de cerca de justícia. I la qual cosa també, no vol dir, que es puga acusar a qualsevol persona indistintament i sense argument. Doncs sí, en aquest cas, així va ser. I la setmana següent, en acabar les festes, tres persones del poble van ser buscades per la Guàrdia Civil secreta i portades a declarar al quarter, acusats (en una denúncia, des del meu punt de vista després d’haver‐la llegit, prou desorganitzada en quant a la redacció, sense cap tipus d’ordre i claredat) entre d’altres coses, apart del vandalisme, d’amenaces de mort a la família de l’actual alcalde. Sí, seguim a Tales, no ens hem traslladat als Estats Units ni a l'Afganistan. Segle XXI a Tales, aquesta és la situació temporo‐espacial dels fets. Tres persones denunciades per amenaces de mort a un altre veí del poble. TRES persones, que són tres joves de 20 i 21 anys, entre ells, el meu germà.

I la situació d’amenaça descrita pel denunciant, per a que tot el món la conega va ser la següent: divendres de festes a la cercavila de disfresses, on les penyes del poble es disfressen en conjunt per a participar al concurs. El tipus de disfressa que cada penya elegeix en aquestes situacions tan se val, des de disfresses típiques a crítiques de l’actualitat socio‐política del moment. La penya d’aquests tres joves decideix disfressar‐se de l’exèrcit de Muamar el Gadafi, militar i polític dictador libi, que durant aquesta època es trobava arrestat i pendent de juí per presumptes delits de crims contra la humanitat del poble libi. DOTZE xics, vestits de militars, amb les cares tapades, amb armes de joguet, amb la construcció amb cartons del que simulava un tanc de guerra, posats en situació, jugant al rol de ser soldats, apuntant amb les “armes” a tota la resta de gent que presenciava la cercavila. La disfressa aconseguia traslladar-­te a la ciutat de Trípoli. Semblaven de veritat (que és el que es pretén en una disfressa: sense ser‐ho, semblar reals). I ho van aconseguir. De fet, van ser els guanyadors del primer premi de disfresses. Premi atorgat per la Comissió de Festes del poble, formada en aquest any per l’alcalde i els regidors del PP. Sí, la mateixa persona que dóna el premi, és la persona que denuncia els fets (que han passat anteriorment al moment de donar el premi). Hipocresia? No ho puc entendre.

I ara ja, fiquem la política pel mig. Sí, inevitablement ja estem en política. En primer lloc, perquè com he dit, TRES persones de DOTZE en total disfressades, van ser denunciades. Sí, tan sols tres de dotze. Tres persones específiques elegides intencionadament? Jo diria que sí. No és casualitat que ma mare fa uns anys estigués a les llistes del PSOE, o que un altre dels denunciants fora el fill de l’anterior alcalde del poble, també del PSOE, o que el tercer denunciat en qüestió, siga nebot d'un dels regidors de l'ajuntament en l'oposició (també PSOE). Doncs no, resulta prou evident que no és casualitat.

Respecte a les suposades amenaces de mort, cal dir que hi havien molts altres testimonis directes durant la cercavila i ningú més va veure ni va sentir res. Estrany, no?

Afortunadament, i com he dit al principi, tot ha quedat en res. I si des d’un principi tots haguérem sigut persones racionals, tots aquests mesos d’incertesa per als acusats i les seues famílies no hagueren estat necessaris. Però bé, ja se sap que el qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol. Només espere que la gent sàpiga jutjar els fets, sense tindre en compte cap ideologia, i sense vores influenciats per ningú més que el seu propi criteri.

Amb aquest escrit la meua única intenció és informativa. Si en poc de temps ve la secreta a buscar‐me, també vos ho faré saber.

Miriam Navarro i Serrano. 

Veïna de Tales